Tant els nostres partits sobiranistes com les nostres institucions civils (sobretot ANC i Òmnium Cultural) estan fent campanya per tal que els catalans ens aboquem a votar a les eleccions europees com mai ho havíem fet. Es tracta que Catalunya tingui un tant per cent de participació electoral dels més elevats de la UE, o almenys molt per damunt de la mitjana espanyola.
Als països normals la gent pot concentrar-se (encara que molts no ho facin) en els temes propis de cada elecció (municipals, nacionals, europees,etc.). El nostre cas és diferent. Pensem com pensem sobre les institucions europees (i molta gent en té una idea tergiversada), res no canvia el fet que aquestes institucions tenen una incidència molt gran en la vida diària dels països de la Unió, i que ens interessa tenir-hi el màxim de representants (i ben pocs que podran ser) per tal de fer-hi sentir la nostra veu. I això que, sols, seria per fer riure, no ho és tant si sabem que la nostra gent al parlament europeu poden fer pinya amb les representacions de països amb els que una Catalunya independent tindria una gran afinitat d’interessos i d’objectius. Els escandinaus, els bàltics, els holandesos, els polonesos, etc. Però ni que no fos així, el nostre vot massiu és igual d’imprescindible.
Es tracta que Catalunya tingui un tant per cent de participació electoral dels més elevats de la UE, o almenys molt per damunt de la mitjana espanyola.
No fa gaire un lector que comentava un dels articles del Punt-Avui online, deia referint-se al mateix tema: „Totes les eleccions les hem de transformar en plebiscitàries“. I aquesta frase l’hem d’agafar tots com a lema. Siguin les europees d’aquest mes, siguin les municipals, siguin les primeres „autonòmiques“ que es convoquin, a totes hem d’abocar-nos a votar els partits que s’han inscrit en el procés independentista. No podem dilapidar vots en partits que segueixen somniant truites federals o confederals que no seran possibles ni la setmana dels tres dijous.
Això, sembla que els catalans de fora ho tenim ben clar. Però tots tenim a Catalunya algun parent o amic que potser té dubtes. Mirem de treure’ls-hi. Almenys intentem-ho, perquè cada vot compta.
I aquí voldria remarcar un punt que sí que molts no tenen clar. Se sent i es llegeix sovint que molts no volen votar CiU perqué no volen donar el seu vot a Duran i Lleida. ERC, CUP o ICV no tenen aquest problema. Cadascú és lliure de votar com vulgui. Però, al meu parer, qui, sense en Duran, votaria CiU però amb ell no ho vol fer, s’equivoca perillosament.
A aquestes altures tots sabem perfectament que el President Mas és la punta de llança de l’independentisme catalá. És ell qui (com va dir fa poc en una entrevista) rep més plantofades que tothom. I seria trist i injust que un home que està fent una tasca tan immensa com encertada, rebés ara una nova plantofada i aquesta vegada dels seus electors. D’una banda no s’ho mereix, però a més a més l’efecte seria completament contrari al que desitgen aquests electors escèptics. Cada vot que es tregui a en Mas, castiga el President i dóna ales a en Duran, que pot interpretar-ho (i ho faria) com a tebior independentista dels electors de CiU. Per contra cada vot per la federació, enforteix en Mas, i afebleix la posició de Duran, empenyent-lo cada vegada més a la alternativa de separar-se de CDC o de pujar al carro independentista, tot el més tard fins el 9 de novembre. No faig de cap manera propaganda electoral per un partit. Només dic que se’n voti o no un de determinat no es faci per conviccions equivocades. Res més, però res menys.
Que aquest sigui el missatge dels catalans de fora als de l’interior: igual que nosaltres (si podem i l’administració espanyola no ens boicoteja) aneu tots a votar el 25 de maig. És una ocasió de demostrar a les urnes que estem al darrera dels partits sobiranistes. I d’ocasions no hem de desaprofitar-ne cap ni una. No fallem!
