El Casal Català de Luxemburg ha acollit del 15 al 17 d’abril 8 professors de català de diversos casals europeus, que han rebut un curs de formació de la Direcció General de Política Lingüística (DGPL). Una de les participants ha estat la professora d’El Pont Blau Ariadna Benet, que ens explica com ha anat la trobada.
Foto de portada: Jordi (president del Casal Català de Luxemburg), Eva (Afers Exteriors de la Generalitat), Laura (Luxemburg), Aurèlia (Brussel·les), Elena (Zurich), Jon (Brussel·les), Rosa Maria (DGPL), Mireia (Copenhaguen), Glòria (Brussel·les), Ariadna (Hamburg), Carles (Luxemburg), Elena (DGPL).
Ha estat un cap de setmana meravellós. Sense que ens coneguéssim abans, ens hem trobat un grup de persones que hem connectat moltíssim. En gran part gràcies a les dues professores de la DGPL, la seva manera de fer i de ser i la mena d’activitats que han preparat, les emocions han fluït, s’han creat vincles, hem après molt dels altres, hem gestat idees amb gran potencial, hem compartit sentiments molt forts… I a més a més, hem après nous recursos i maneres de fer per a les nostres classes de català. Tot plegat, embolcallat en la càlida acollida i exemplar organització del Casal Català de Luxemburg (CCL).
Per a qui tingui més curiositat pel que hem viscut cada dia, ara us presento el meu dietari de la trobada a Luxemburg.
Divendres 15: Càlida acollida
Per motius familiars, jo no vaig poder arribar a la primera sessió, que va ser divendres a la tarda. Arribo a les 22h al petit aeroport de Luxemburg i m’hi espera en Jaume, del CCL. Quina delicadesa, que et vinguin a buscar a l’aeroport! Em porta en cotxe a l’hotel i de camí m’explica coses de Luxemburg, del verd de la ciutat, del temps que fa que hi viu, de la seva família. Passem pel barri de les institucions europees. És de nit i els carrers són deserts, però la immensitat d’aquells edificis ja diu moltes coses. En Jaume em deixa a l’hotel i em diu que demà ens espera un dia ben ple. Sopo una amanida i, bona nit!
Però mentre jo acabava de fer la maleta i anava cap a l’aeroport a Hamburg, la trobada ja havia començat. Van fer presentacions, van compartir experiències com a professors de català, van escoltar un missatge de benvinguda de la Directora General de Política Lingüística, l’Ester Franquesa, i van veure tota mena de materials didàctics per ensenyar català. Em sabia greu perdre’m la sessió, però és que l’endemà encara me’n va saber més.
Dissabte 16: Poesia, emocions, competències i Parla.cat
Mentre gaudeixo de l’esmorzar de l’hotel, conec l’Aurèlia, l’Eva, la Glòria, l’Elena i les dues professores, l’Elena i la Rosa Maria. Ja d’entrada m’hi trobo molt bé. Em sento a casa. Xerrem, xerrem i fem tard. A baix ens esperen en Jordi i la Laura, del CCL, que ens porten en cotxe al Casal. Tenen un local preciós, els de Luxemburg! Quina enveja! És una planta baixa que fa cantonada, amb dos espais ben grans i una cuineta. El tenen ple de llibres, quadres i… la Senyera!
Després de fer una ràpida repassada de noms per a mi i la Mireia, que també va arribar tard, fem la primera activitat del dia. Ens porten a la sala del costat, on hi ha escampades per tota la taula una sèrie de postals amb versos de poemes catalans i el seu autor. Ens diuen que les anem mirant i que en triem una, dues, tres. Després ens asseiem al voltant de la taula i cadascú llegeix les seves i explica per què les ha triat. Veig com tothom parla des del cor. Algú s’emociona parlant d’un professor de literatura. Algú altre s’apassiona explicant la feina que fa amb el cos i la parla. Cadascú fa la seva interpretació, que demà podria ser diferent. Els versos ens toquen l’ànima i ho compartim amb persones que ahir no coneixíem, però que ens són tan properes. Parlen la nostra estimada llengua, cosa que no fem sempre en el nostre dia a dia. Aquella taula de fusta fosca, plena dels colors de les postals, es converteix en un mar d’emocions intenses i sinceres, que volen lliures i alhora ens apropen els uns als altres d’una manera íntima, inesperada i màgica.
Interiorment enriquits i alliberats, ens aixequem per anar cap a l’altra taula i canviar totalment d’activitat. L’Elena ens parla de l’ensenyament per competències: “Què vull que sàpiga fer l’alumne quan acabi el curs?”. Una altra frase: “Que les emocions formin part del procés d’aprenentatge”. Després fem treball per parelles i dissenyem un curs seguint aquest mètode. Treballo amb la Mireia, de Copenhaguen. Pensem un curs de català per a adolescents i els seus pares. Tenim alguns problemes tècnics, però més que incomodar-nos, ens fan riure molt. A més, la Mireia és una font inesgotable d’idees. Demà cada parella haurà d’exposar el seu projecte.
Arriba l’hora de dinar. La majoria optem per fer una passejada per la ciutat i menjar alguna cosa ràpida. En Carles, del CCL, ens fa de guia turístic, excel·lent. Els dissabtes l’autobús és gratis!! Ens porta a places maques, al Palau Ducal, a una botiga de xocolata preciosa i a un mercat nou on comprem el dinar, menjar ràpid local: alguns trien una mena de croqueta de patata i julivert, altres un tipus de salsitxa i un es menja un entrepà de costella de xai. Passegem, mengem, mirem, riem, parlem de la vida i ens fem una foto plena de somriures.
A la tarda, la Rosa Maria ens ensenya tot el potencial del Parla.cat i l’Aula mestra. És una gran plataforma per fer i rebre cursos de català. Com cap altra llengua no té. O coneixeu alguna llengua que doni la possibilitat, entre d’altres, de preparar-se en línia per als nivells A1 fins al C1 de manera gratuïta i amb tota mena de recursos? El portal té una gran qualitat. Hi ha una feina immensa al darrere. “La feina ben feta no té fronteres!”, exclama algú del curs. I tots riem, un cop més.
Al vespre el CCL ens proposa anar a un recital de poesia multilingüe en què participa, per al català, la Mireia Calafell. També hi ha previst un bufet. Perfecte: poesia, català, moltes altres llengües i sopar! L’espai del recital és preciós. I al principi a tots ens agrada sentir les músiques de les poesies en tantes llengües, algunes indesxifrables. La Mireia Calafell ens regala versos i gestos, joves i clars. Però després de sentir el català, a poc a poc comencem a sentir més el so de les nostres panxes que no pas el de l’escenari. Havíem dinat molt poc, el promès sopar encara es veia lluny i teníem el cap ple d’informació i emocions de tot el dia. Així que de sobte entre el públic es fa un forat considerable. Marxem a buscar sopar.
Trobar lloc per a dotze persones no és fàcil. Però millor ara, a les deu de la nit, que no pas en horari europeu. Trobem dues taules, malauradament separades, en una braseria. Fem omplir la taula d’amanides, salmó al forn, pizzes luxemburgueses, aigua i vi. I les converses tornen a tocar-nos l’ànima. Les nostres arrels, el futur, un peu aquí i un allà, maneres de ser del nord i del sud. Anem a dormir cap a la una. Demà ens tornem a llevar… ben d’hora, ben d’hora!
Diumenge 17: Comiats i resultats
Quan arribem al local del CCL, ja fa sensació de comiat, perquè hi ha gent que ja marxa al matí. Per tant, hem d’anar per feina. Comencem la sessió amb paraules molt emotives de la Rosa Maria i l’Elena. Ens parlen del potencial del grup, de les ganes de continuar treballant amb nosaltres, del tant que tots plegats hem après i viscut. I ens han preparat una col·lecció de fotos dels dos dies que ens projecten a la paret mentre fan sonar de fons el poema de Salvador Espriu “Cançó del matí encalmat” interpretat per la Dolo Beltran i en Toni Xuclà. Preciós. Més llàgrimes. Com a resposta, nosaltres agraïm tot el que ens han donat, les emocions que ens han fet viure, tot el que hem après. I és clar: “Volem una altra trobada!”.
Després fem les presentacions dels treballs d’ahir. Surten propostes molt boniques, amb el català com a mitjà i no necessàriament com a fi. Un curs de muixeranga. Un magazín televisiu per a joves fills de catalans. Un curs per apropar adolescents als seus pares. I un curs d’ortografia que ens porta a discutir-ne els límits. Segur que tot això no acabarà aquí.
A poc a poc, ara un ara l’altre, van marxant. Abans fem la foto de grup oficial (v. primera foto) amb l’ajuda inestimable d’un simpàtic corredor asiàtic que baixa expressament un bon tros de carrer. Després d’alguns comiats, els que quedem anem a dinar al local on es reuneix la penya del Barça de Luxemburg. Hamburgueses i pommes (patates fregides). Bones! Parlem de moltes coses i també del procés català. Entre nosaltres hi ha el company d’una catalana, que és suís i veu la qüestió amb la claredat que dóna la distància i alhora amb un ferm sentiment de catalanitat. El seu mot clau: “integrador”.
I ara sí, ja em vaig acomiadant jo, perquè el meu avió marxa a la tarda. Tot passejant fins a l’estació de trens de Luxemburg, ens anem dient adéu amb els que ens hem quedat. Com amb els del matí, són abraçades sentides, “ens hem de tornar a veure” sincers, converses de tancament no de les protocol·làries per quedar bé, mirades que ens tornen als moments viscuts i ens parlen de futur. La Laura del CCL em ve a buscar en cotxe a l’estació per portar-me a l’aeroport. De debò, que detallistes! Quina organització! Quina acollida! I tot xerrant sobre la vida, arribem a l’aeroport. “Adéu, Laura! Moltíssimes gràcies per tot!”.
Em retrobo sola al petit aeroport, que ara és molt més ple que divendres a la nit. I ara la trobada de professors de català a Luxemburg ja no m’és una incògnita, sinó dos dies pleníssims i sobretot el tresor d’haver compartit coneixements i emocions amb un grup de persones fantàstiques. Gràcies, Pont Blau, per aquest regal!
